Aquest estiu el vull dedicar a llegir teatre. No és pas fàcil; si bé un text dramàtic és anatòmicament breu -res a veure amb la novel.la- i per tant ràpid de llegir, cal aplicar molt sovint un esforç imaginatiu que ompli els diàlegs amb visualitzacions, imatges de situació, que moltes vegades no estan presents en les acotacions de l'autor. Amb això vull dir que llegir teatre demana en realitat un doble esforç i, per tant, cal entretenir-se una mica més per tal de copsar lésperit i intenció de l'obra.
No crec en les intencions, especialment en les meves, però vull començar llegint l'obra de Joe Orton, el dramaturg londinent mort tràgicament el 1967. Avui us faré la crítica d'una traducció al català de l'obra d'Orton Intertaining Mr. Sloane, obra traduïda pel sr. Melendres el 1985. Ho faig, com és el meu costum, en forma de carta dirigida al traductor.
Benvolgut senyor Melendres,
He tingut el gust de llegir la seva traducció al català de l’obra de Joe Orton A Ruffian on the stair, i que va ser publicada el 1985 per l’Institut del Teatre de Barcelona.
A banda de la feina de traspàs del text, feina del tot impecable en el seu cas, no me’n puc estar d’escriure-li aquestes línies en quant a les consideracions que fa del personatge Wilson (i, per tant, de l’obra) al final de la seva introducció L’home de l’oreneta tatuada.
És cert, com vostè bé diu, que l’obra parla de molts temes i també que tots els que apunta en el seu anàlisi hi són presents dins el text, però la premissa amb la qual conclou la seva introducció és - disculpi’m - del tot equivocada i, el que és pitjor: contrària a l’esperit de l’obra. És una llàstima, doncs molt poques obres d’aquest autor han estat traduïdes al català, per no dir la seva sola. No sóc cap autoritat en Joe Orton, ni tan sols crec que ho sigui en res, però li prego que consideri el meu punt de vista i les conclusions a què he arribat, encara que sigui només per una curiositat, diguem, zoològica.
Sis anys abans de l’aparició de l’obra d’Orton, es va estrenar en alguns cinemes de Londres el film Victim del director Basil Dearden, que tenia com a protagonista un jove i prometedor advocat (Dirk Bogarde), el qual era blanc d’uns xantatgistes per causa de la seva homosexualitat. El film va fer-se popular gràcies al seu rerafons de denúncia social, on es criticava la situació que patien diàriament desenes d’homosexuals per culpa de la llei britànica; llei que incitava a la coacció i l’abús d’elements sense escrúpols i que portava de retruc molts homes al suïcidi.
Seria del tot agosarat per la meva part dir que es pot trobar en l’obra d’Orton una intenció similar de denúncia. Ho seria perquè, com ja li he dit més amunt, no sóc cap estudiós d’aquest autor, però sí que crec pregonament que tot dramaturg (vulgui o no) deixa una empremta moral en la seva obra, fins i tot en un gènere tant difícil com és el de la farsa.
He tingut el gust de llegir la seva traducció al català de l’obra de Joe Orton A Ruffian on the stair, i que va ser publicada el 1985 per l’Institut del Teatre de Barcelona.
A banda de la feina de traspàs del text, feina del tot impecable en el seu cas, no me’n puc estar d’escriure-li aquestes línies en quant a les consideracions que fa del personatge Wilson (i, per tant, de l’obra) al final de la seva introducció L’home de l’oreneta tatuada.
És cert, com vostè bé diu, que l’obra parla de molts temes i també que tots els que apunta en el seu anàlisi hi són presents dins el text, però la premissa amb la qual conclou la seva introducció és - disculpi’m - del tot equivocada i, el que és pitjor: contrària a l’esperit de l’obra. És una llàstima, doncs molt poques obres d’aquest autor han estat traduïdes al català, per no dir la seva sola. No sóc cap autoritat en Joe Orton, ni tan sols crec que ho sigui en res, però li prego que consideri el meu punt de vista i les conclusions a què he arribat, encara que sigui només per una curiositat, diguem, zoològica.
Sis anys abans de l’aparició de l’obra d’Orton, es va estrenar en alguns cinemes de Londres el film Victim del director Basil Dearden, que tenia com a protagonista un jove i prometedor advocat (Dirk Bogarde), el qual era blanc d’uns xantatgistes per causa de la seva homosexualitat. El film va fer-se popular gràcies al seu rerafons de denúncia social, on es criticava la situació que patien diàriament desenes d’homosexuals per culpa de la llei britànica; llei que incitava a la coacció i l’abús d’elements sense escrúpols i que portava de retruc molts homes al suïcidi.
Seria del tot agosarat per la meva part dir que es pot trobar en l’obra d’Orton una intenció similar de denúncia. Ho seria perquè, com ja li he dit més amunt, no sóc cap estudiós d’aquest autor, però sí que crec pregonament que tot dramaturg (vulgui o no) deixa una empremta moral en la seva obra, fins i tot en un gènere tant difícil com és el de la farsa.
El 1967, Orton, tot i haver arribat a la madurés literària en pocs anys (de la mà de Halliwell, no al oblidar-ho), i amb comptades creacions, estava més preocupat per la fama i pels diners que no pas per cap denúncia social. Però el noi d’Islington també era ben conscient del que passava als urinaris de Londres (i que encara passa a dia d’avui, tot i que sense l’ingredient del xantatge); conscient de la fauna i la flora d’un submón on cercaven l’amor i el plaer homosexuals i heterosexuals reprimits i també, com no, els delinqüents. No era cap broma, no, i més comú del que mai es sabrà, allò que els passava a personatges com ara el germà d’en Wilson en Un Fascinerós és al replà.
Així doncs, amb Victim es va obrir una mica més la porta del closet europeu: els homosexuals havien deixat de ser éssers abominables per devenir, tan sols: malalts. Però aquests “pobrissons” havien de pagar sempre el preu de la seva aparició a escena amb la vida, situació que en teatre no va canviar fins el 1970 amb l’estrena mundial del film americà (no recordo ara l’autor de la peça teatral) The Boys in the Band, del director W. Friedkin. En aquest film (sospito que també a la peça) el personatge principal deia quelcom com: “Now you know, not all the homosexuals die at the end of the movie”. I va ser veritat a partir de llavors.
Disculpi’m aquesta introducció, però m’era del tot imprescindible per tal de justificar la premissa (com deia Lajos Egri) de la peça d’Orton, que és: la venjança. Vostè diu al final del seu anàlisi: “... La història de Wilson no és la del suïcida, sinó la de l’home que camina cap a la seva mort ineluctable i –per tant tràgica -, (fins aquí res a dir) (...). Wilson ha viscut al marge , il·legalment, amb un desig «desviat». Però creu que la vida d’un ésser humà no és tant important com la seva mort..." A partir d’aquí vostè ja està dient coses que no tenen res a veure amb el drama i tampoc no aprofundeix en la vertadera essència del text, que és bastant més rica.
La decisió d’Orton de presentar un vincle de sang entre Wilson i en Frank, el seu germà, va obeir a un recurs de caràcter temàtic; era imprescindible per tal de justificar un assassinat en aquestes circumstàncies. Però és bastant evident que allò que Wilson vol fer anant-hi a casa d’en Mike és venjar la mort del seu amant: ell s’ha quedat sense company en un món que no n’ofereix a dojo i sap que l’única manera de tornar aquest mal, en les mateixes proporcions, és ferint Mike amb l’abús (simulat) de la seva companya.
Wilson ha fet indagacions abans d’arribar a la casa de Mike. Sap qui es: un noi a les acaballes de la joventut que es passeja pels urinaris fent xantatge als homosexuals. I quan les seves demandes no són satisfetes (o, tal volta perquè és una espècie de psicòpata) puja a la seva furgoneta i n’axafa uns quants. Però Mike també és un ésser marginat. Està sol al món, és a dir: ho estaria si no tingués Joyce, una puta rància que li fa de mare, més que d’amant. Ella és la pedra angular de la seva existència, no debades Mike diu: “...Però si la mato, adéu. No la tornaré a veure. Estaré sol. Serà molt dolorós. (...) Sóc massa vell per tornar a començar...”. Efectivament, allò que li ha passat en Wilson. I aquí és on Orton ha de fer equilibris per tal de finir l’obra amb certa qualitat argumental, encara que no és fidel a la veritat del personatge, i condueix la trama de manera que sigui el públic qui n’extregui les seves conclusions, les reals, si és prou agosarat.
Wilson té la idea de morir, és cert, però assegurant-se que Mike rebrà el que mereix per part de la llei una vegada hagi estat assassinat. No és que vulgui redimir la seva existència desviada amb una mort “heterosexual”, és que viure o morir ja no té gaire sentit per a ell, car ja és mort, es vidu del seu amant. Allò que vol és “emmerdar” Mike i apartar-lo de Joyce amb la sospita de la infidelitat. Que tasti la seva pròpia metzina.
I no ho aconseguirà. La societat londinenca no ho hagués entès, com tampoc hauria entès que un amant (enlloc d’un germà) volgués i pogués venjar una mort que era entesa, quant menys, com merescuda.
Gairebé estic segur que decisió de canviar la relació Wilson – Frank, d’amants a germans, va ser una idea pòstuma a la concepció del primer borrador de l’obra, i per qüestions d’acceptació del públic, o tal volta per afegir l’ingredient freak a l’assumpte.
I no vull entretenir-lo més. Li prego em disculpi aquestes línies que li envio (sense intenció i fruit de l’avorriment vacacional), i desitjo les pugui considerar en una segona lectura de l’obra d’aquest meravellós autor com és (com va ser) Joe Orton.
Rebi una cordial salutació.