Joan Barceló Cullerès: Pare de rates

¿ A què ve de donar a un infeliç la llum, la vida als qui tenen l'amargor al cor, que aspiren a la mort sense que vingui, i caven buscant-la com qui busca un tresor?

Llibre de Job.

Si us agraden els jocs, un de molt entretingut que ofereix la literatura és el de llegir per reflexió. Sovint la lectura d'un llibre ens durà a la d'un altre, de vegades de temàtica o gènere molt diferents, car un text s’emmiralla en molts textos. Si ens atrevim a jugar, si ens deixem guiar pels reflexos (veus, títols, autors, etc.) que hi trobem apuntats en un llibre per anar-los a cercar en un altre, per força la xarxa del nostre coneixement del món serà més gran i més curulla d'elements heterogenis que no pas si juguem a llegir verticalment, és a dir: amb un mètode, ja sigui d'ordre temàtic, cronològic, etc. Jo estic per jugar per reflexió, ho trobo més divertit, però reconec que també és més perillós: tantes referències sense una línea de conexio pot fer que “tot” ens soni, però sense saber ben bé d’on, de què i de quí. Jugant, jugant, pels volts de desembre de l’any passat, vaig descobrir un autor excepcional dins un manual d'història de la literatura catalana. Per tal de dir la cosa certa, jo no el vaig descobrir, fou ell qui em cridà (com m´han cridat sempre els escriptors morts en plena joventut.) I és que aquest és un dels regals que et fa la pràctica continuada de la lectura per reflexió: amb els anys un desperta certa confiança en els llibres fins que acaben per confiar en tu i "dir-te coses" a la seva manera.

Però no vull anar per aqui, no, ara només vull parlar-vos de Joan Barceló Cullerès, l'escriptor que us deia. Va nàixer a Menàrguens (Noguera - Lleida) i va morir a Barcelona als 24 anys, no sens deixar abans escrita una considerable obra. Barcelò m'ha alliçonat en com exorcitzar el dimoni de la ultra-correcció. Sovint, quan un es planteja el fet d’escriure, arriba a un moment en el qual es censura a sí mateix i no deixa fluir l’esperit creatiu, ja sigui perquè pensa que allò que fa no té qualitat o bé perquè allò que escriu ho escriu amb els ulls d’un altre i, per tant, fent ús d'un criteri que li és alié. Bé, en Barceló escriu (tot i que és mort, faig ús del “present funeral”, si és que es pot dir així.) I ho fa lliure d’aquest dimoni que us dic, nogensmenys les seves obres (almenys aquelles que va poder veure publicades o gairebé) van ser objecte d’un evident tractament de correcció i adequació, és a dir: era conscient de l’ofici d’escriptor i de menestral de poesia. Així doncs, us el recomano per això i molt més. Jo només he pogut tastar-ne una mica de la seva obra: quatre llibres que es conserven en la biblioteca de romàniques de la Universitat de Barcelona, i d'elles us farè tot seguit cinc cèntims.

Immortal mort que et mors. Barcelona: Ed. 62, 1983. Poesia.
Allò que més sobta en obrir aquest llibre és la cesura dels versos en els seus poemes. Els versos són, gairebé tots, de 12 síl·labes, agrupats en tres, quatre o cinc quintets. La cesura, com he dit abans, es de doble espai i els hemistiquis estan marginats a l'esquerre. Aquest arranjament permet de veure el poema com un arbre del qual neixen branques de versos a banda i banda del tronc central. Ho trobo molt original i atractiu a la lectura.El tema del llibre és la fatalitat i la mort. Tot ell és curull d’al·lusions al dimoni i a la mort i els poemes guanyen en qualitat cap el final del llibre. Haig de dir, però, que no trobareu grans imatges, però sí una excel·lent tria de paraules. Destacaria l’última de les tres parts en què es divideix el llibre i, especialment, aquell poema on “la Mort es pentina als vespres i lluu un somrís amb dents d’or”.

Obres completes : volum XXVIIIè. Barcelona: l'autor, 1975.
Aquest llibre és una delícia estètica i un exemple d’allò que us deia en la introducció sobre perdre la por a les conviccions personals. El text d’aquesta obra ocupa només deu pàgines, i qui parla en elles és una mena d’heroi-antiheroi que no vol ser ni una cosa ni l’altra. La resta del volum, d’un dit i mig de gruix, està composat de paper de diari! Va ser el primer llibre editat d’en Barceló, se’l va fer imprimir pel seu compte i en va tirar cinc-cents exemplars autografiats. L'obra esdevé una obra d’art en quant a objecte i poc importa el text (que no diu res de res.) El va adobar amb dibuixos el mateix autor (que era a més a més un excel·lent pintor). Hem de tenir en compte que aquesta és una obra del 1975 i que els retalls de diari són d’un rotatiu barceloní de l’època. Així trobem els anuncis de venta de pisos, ofertes de treball, etc. i també uns quants articles sobre Joan Carles I, aleshores tot just coronat rei d’Espanya.

Trenta taronges. Barcelona: El Llamp, 1985. Narrativa.
Comença molt bé, tot i presentant un misteriós personatge que promet un joc d’intriga, però de seguida el text navega empès per uns altres vents (bastant escatològics, per cert) que arriben a provocar fatiga emocional, visual i fins i tot vital. Malgrat això, en ell es poden trobar algunes reflexions profitoses sobre el procés creatiu en l’escriptura. Cap el final del llibre hi han alguns passatges que degudament analitzats ens poden portar a la conclusió de què foren escrits en ple moment aerostàtic de l’autor, és a dir, que els va escriure mentre anava borratxo o fumat o qui sap com... Si es així: admirable!, perquè els passatges són d’una gran extensió i aguantar el ritme és molt complicat si un va pet. I si no, si és una intenció estilística,: encara més d’admirar, perquè està molt ben aconseguit. A banda d'això, us he escollit un text que us provocarà una mica de basarda si coneixeu com i quan va morir el nostre poeta:

«... Vet aquí el meu darrer riu: el suïcidi.. (...) Veuràs, he descobert que havia de morir jove, m’ho han pronosticat un parell de gitanes, uns quants astròlegs i algun quiròman. No hi puc fer res: no arribaré als trenta. I d’altra banda no vull trair el meu destí. (...) La meva covardia actual consisteix a viure sabent que el meu lloc hauria de ser a dins de la tomba, assassinat per un malfactor a mitja nit, perquè has de saber que fins m’han pronosticat mort de sang, i violenta»

Ep!, la seva mort va ser d’un altre caire, cert, però observeu el fet profètic... De vegades l’art (no natura) i la vida (natura) jauen junts i conceben desgràcies.

Pare de rates. Barcelona: La Magrana, 1981

Es va publicar un any després de la seva mort i ha caigut en el més injust dels oblits. En la pròleg a l’obra, l’editor ja ens avisa que aquest és un text que en Barceló va deixar sense acabar. Ens parla del dilema de si s’ha de publicar tal i com es va trobar o bé fora millor de sotmetre’l a correcció... No us diré el que va fer.
Pare de Rates té moments esplèndids tot i què es nota una falta de coherència al llarg del text, fruit d'una manca de revisió. Allò que ens enamora en la novel·la és el protagonista, el mateix Barceló. Ens parla sense pudor de les seves experiències al seminari, incloses les sexuals, i la seva complexa situació personal, i ho fa tan bellament que acaba provocant-nos molta tendresa. És en aquest llibre on podem trobar més exemples de la valentia de “l’escriptor exorcista”. Barceló experimenta contínuament, no decau (tal volta podríeu dir, és cert, que això passa perquè no va tenir la oportunitat de revisar el text, però no ho podrem saber mai.)Hi trobem en el corpus del llibre unes reflexions delicioses, com per exemple aquesta que fa en parlar dels seus mestres al seminari:

«...La gran dosi humana dels pocs capellans que valien la pena al seminari els venia d’una follia anomenada Teos, irreal. Sense aquest suport s’haurien esbotzat: els era la justificació. Els altres, els no humans, tenien Theos com a mania i justificació.» O bé aquesta altre que ens fa, en parlar del suïcidi de la mare del protagonista de Pare de Rates: «... No se li veia res, però, gràcies a les calces cosides a les mitges. Perquè, això sí, va tenir una serenor que admirava a l’hora de triar-se la pròpia mort.»

Genial Joan Barcelò, mort a 24 anys! Us convido a que el coneixeu i el gaudiu. Feu-li petons i mossegueu-li el somrís. Us adjunto un exelent l'enllaç biogràfic per tal que us sigui més còmode de fer-ho.
http://web.udl.es/dept/filcef/joanbarcelo/inici.htm