Albert Sánchez Piñol: La Pell Freda

Volgués o no, sabia que un dia o un altre hi havia de caure. Em conec prou bé en això, i sé que la meva reticència a llegir qualsevol llibre que ha tingut un gran ressò mediàtic és sempre causa d’una reacció de caràcter natural, de la meva natura, vull dir, que és gregària. I com que no conec ningú que comparteixi al cent per cent els meus gustos literaris, m’aveso a associar-me amb les meves opinions, que em són sempre fidels, i concloure (unánimament, si voleu) que no llegiré cap llibre que ha estat escandalosament ben acollit pel volum de vendes o per qualsevol altre indicador que el converteixi, als meus ulls, en un manà per a tots. Però, com deia al principi, arriba un dia que la curiositat es revifa perquè sents una conversa o veus algú al tren llegint el maleït llibre, i acabes cedint a “allò tant bo”, a “allò tant popular” o, el que és igual, “allò que s’ha venut tantissim”.

He llegit La Pell Freda, de l’escriptor Albert Sànchez Piñol. Vull ser positiu, així que diré que no ha estat una lectura del tot desaprofitada; encara que només sigui per poder corroborar que, efectivament, aquest llibre és cacata carta. I ho és, sobretot, a partir de la seva segona meitat. No em molestaria en escriure si tan sols es tractés d’un tema argumental. Els arguments són els que són, i és ben sabut que en Literatura tots els temes ja estan desenrotllats des de fa milenis, de manera que un lector que acata aquest principi no es fixarà exclusivament en l’argument sinó en la pròpia arquitectura de l’obra, la feina del menestral. En altres paraules: els llibres no són bons ni dolents per allò que diuen sinó per com ho diuen.

Com he avançat aquí, almenys fins a la meitat del llibre, el nostre escriptor ha recreat el tema de l’illa deserta de W. Defoe, ha afegit un punt de misteri de Allan Poe, uns quants mostres de H.G. WELLS i ho ha lligat tot en un poti-poti d’homenatge que s’aguanta bastant bé durant les primeres cent cinquanta planes. Un cop traspassat aquest llindar, l’homenatge ja s’ha acabat i tan sols queda per omplir el gran buit del “Què passarà ara?”, cosa que Pinyol fa amb una dosi morbosa de curiós bestialisme: la relació sexual i pseudo-sentimental que s’estableix entre el protagonista i l’ésser femení que l’acompanya. Però no hi ha prou amb això per a fer rutllar la història. L’autor no ha sabut resoldre alguns problemes que ja es presenten en la gènesi de l’argument. El principal: l’escenari tant estrictament acotat en què es desenvolupen els fets. Un lloc petit o tancat, no és propi d’una novel·la d’aventures. Amb això no vull dir que una gran aventura no es pugui esdevenir en un espai reclòs, quasi claustrofòbic, però si passa, inevitablement l’obra haurà de ser breu, mai de l’extensió d’un llibre de 300 pàgines. Si no, l’acció deixa pas a la reflexió, al sentiment com a clau de volta de la història. Jules Verne, abans de publicar la seva primera novel·la científica Cinc Setmanes en Globus, va escriure un conte titulat Un drame dans les airs (publicat el 1874) que narrava l’experiència que pateix un home que es veu reclòs amb un boig dalt d’un globus aerostàtic.Verne era conscient que la manca d’espai i de mobilitat pot buidar la millor història de la seva potència inicial. Sabia que havia de mantenir un equilibri cabalístic entre l’aventura d’ascensió vertical del globus, el perill de la mort, i la reflexió que contínuament es veia obligat a fer el protagonista sobre la bogeria del seu company de cistella. Abans que la por del protagonista ho envaís tot, abans que els seus sentiments matessin completament l’acció, Verne va donar per acabat el conte fent cas del principi elemental de les novel·les d’aquest gènere, i que R.L. Stevenson va resumir molt bé amb una frase: “The length is what kills”.Així doncs, la narrativa d’aventures demana acció, però una acció continuada i resultant, que farà possible que la trama es desenrotlli fluidament, sense enquistar-se en cap estadi (una idea o un sentiment). Això vol dir que, de cap manera, l’escriptor no pot deixar fils penjats en la seva història i tampoc l’ha d’omplir amb descripcions buides, les quals només fan de coixí de palla i que no aporten res de res a la resolució del problema, d’altra banda: l’únic objectiu que ha de perseguir l’autor en un text d’aquesta marca.

I tot amb claríssimes mancances dins la maquinària narrativa, algú que es presumeix periodista, o entés, o vés a saber què, escriu una ressenya en la contraportada del llibre que diu: “És difícil explicar aquesta novel·la. Com és difícil començar-la i no sentir-se arrossegat. Stevenson i Conrad no són gaire lluny. O Lovecraft”.Massa gros!, No hi ha cap cosa en el llibre que ens recordi a aquests tres autors. Sens dubte, el crític creu que en literatura totes les illes són patrimoni d’Stevenson, o que els llocs exòtics ho són de Conrad, i potser també creu que Lovecraft és el pare de tots els monstres. La seva associació amb Stevenson pot ser comprensible en quant a què la primera part del llibre té molt poc acotades les coordenades temporals, i podria ser que la història transcorregués durant el s. XVIII, època de l’Illa del Tresor. Però no és així. Gràcies a que ,en un moment donat, el protagonista vol enviar un S.O.S. cap el mar amb la llum del far, sabem que l’acció es situa després de 1912, any en el qual el R.S.M. Titànic va enviar el primer cable de la història amb aquest senyal de socors. Després ja ens ho diu bastant més clar, Sànchez Pinyol parla de la Gran Guerra, passada la Gran Guerra, pel que ens hem de situar en els anys 1920.

En quant a l’exotisme de Conrad, en la cosa en la qual menys treballa l’autor és en les descripcions de l’illa com un entorn màgic i atractiu. Sànchez Pinyol centrarà l’element exòtic i meravellós de la novel·la en la descripció de les criatures que ataquen els protagonistes. Pel que fa a Lovecraft... pot ser sí, encara que jo més aviat diria Wells, però en tot cas el nostre escriptor és ben lluny de transmetre el clima sufocant o la por folla de Lovecraft i que tant podrien donar joc en una obra com aquesta. Posats a bombardejar la trama, tan sols el lector poc avesat a la lectura i el televident compulsiu poden obviar faltes grossissimes en quant a la construcció de la veu narrativa. Enmig del llibre, al llarg de tot el capítol 7, el text està redactat com un diari personal que encara no sé què pinta dins l’obra, ja que passat aquest capítol, i durant els precedents, la narració ens és exposada sense dies marcats. És el protagonista qui porta un diari i és aquest text (tot el llibre) el que estem llegint? Si és així, els editors s’han deixat de posar unes quantes dates.Està clar que el pobre autor no sabia com acabar la història i la va allargant més i més, com aquell que bateja la llet, esguerrant en 300 pàgines allò que hauria aconseguit en 150. Tan li fa, l’ingredient morbós de la relació amorosa del “granotot” amb el protagonista donava prou joc com per acabar-la com millor li rotés pel cap; ningú es pararia a pensar-hi massa en això.Hi ha, però, en aquesta segona part un clar homenatge que Sànchez Piñol li ha fet a Hergè i del qual la crítica no fa esment. L’escena del protagonista baixant a les profunditats marines per tal de rescatar la dinamita del buc portuguès enfonsat: una reeixida còpia de les vinyetes de Tintin en la seva aventura “El tresor Rackham el Roig”.En definitiva, La Pell Freda és una obra deforme en quant al gènere i insubstancial si parlem d’acció. Fins diria que monòtona, en tant que les imatges de la seva lent narrativa enfoquen sempre el mateix escenari: un far.

Cada dia més em vull estalviar una crítica d’aquest tipus; em trobo fatigat d’anar sempre a contracorrent, però en aquest cas no m’he pogut estar de fer-la. Crec que La Pell Freda no és altra cosa que una genialitat popular més, ben venuda, cert, i mimada pel marketing, però també una obra arquitectònicament defectuosa que ha estat traduïda a 37 llengües i portada enguany com estendard de la llengua catalana a la fira del llibre de Berlin. Allò que deia Catul: una bona cacata carta.Malgrat tot, perquè qui sap què és escriure sap què és patir, haig de dir que l’escriptor que fineix amb gust i satisfacció una pàgina al dia, és pot considerar un heroi. Escriure no és fàcil; fer una novel·la ho és encara menys, per això sento una humil admiració vers Sànchez Piñol i la seva obra de tres-centes planes, de les quals es podia haver estalviat unes 150.