jueves, 10 de julio de 2008

JORDI MELENDRES I EL SEU UN FASCINERÓS A L REPLÀ

Aquest estiu el vull dedicar a llegir teatre. No és pas fàcil; si bé un text dramàtic és anatòmicament breu -res a veure amb la novel.la- i per tant ràpid de llegir, cal aplicar molt sovint un esforç imaginatiu que ompli els diàlegs amb visualitzacions, imatges de situació, que moltes vegades no estan presents en les acotacions de l'autor. Amb això vull dir que llegir teatre demana en realitat un doble esforç i, per tant, cal entretenir-se una mica més per tal de copsar lésperit i intenció de l'obra.
No crec en les intencions, especialment en les meves, però vull començar llegint l'obra de Joe Orton, el dramaturg londinent mort tràgicament el 1967. Avui us faré la crítica d'una traducció al català de l'obra d'Orton Intertaining Mr. Sloane, obra traduïda pel sr. Melendres el 1985. Ho faig, com és el meu costum, en forma de carta dirigida al traductor.

Benvolgut senyor Melendres,

He tingut el gust de llegir la seva traducció al català de l’obra de Joe Orton A Ruffian on the stair, i que va ser publicada el 1985 per l’Institut del Teatre de Barcelona.
A banda de la feina de traspàs del text, feina del tot impecable en el seu cas, no me’n puc estar d’escriure-li aquestes línies en quant a les consideracions que fa del personatge Wilson (i, per tant, de l’obra) al final de la seva introducció L’home de l’oreneta tatuada.

És cert, com vostè bé diu, que l’obra parla de molts temes i també que tots els que apunta en el seu anàlisi hi són presents dins el text, però la premissa amb la qual conclou la seva introducció és - disculpi’m - del tot equivocada i, el que és pitjor: contrària a l’esperit de l’obra. És una llàstima, doncs molt poques obres d’aquest autor han estat traduïdes al català, per no dir la seva sola. No sóc cap autoritat en Joe Orton, ni tan sols crec que ho sigui en res, però li prego que consideri el meu punt de vista i les conclusions a què he arribat, encara que sigui només per una curiositat, diguem, zoològica.

Sis anys abans de l’aparició de l’obra d’Orton, es va estrenar en alguns cinemes de Londres el film Victim del director Basil Dearden, que tenia com a protagonista un jove i prometedor advocat (Dirk Bogarde), el qual era blanc d’uns xantatgistes per causa de la seva homosexualitat. El film va fer-se popular gràcies al seu rerafons de denúncia social, on es criticava la situació que patien diàriament desenes d’homosexuals per culpa de la llei britànica; llei que incitava a la coacció i l’abús d’elements sense escrúpols i que portava de retruc molts homes al suïcidi.
Seria del tot agosarat per la meva part dir que es pot trobar en l’obra d’Orton una intenció similar de denúncia. Ho seria perquè, com ja li he dit més amunt, no sóc cap estudiós d’aquest autor, però sí que crec pregonament que tot dramaturg (vulgui o no) deixa una empremta moral en la seva obra, fins i tot en un gènere tant difícil com és el de la farsa.


El 1967, Orton, tot i haver arribat a la madurés literària en pocs anys (de la mà de Halliwell, no al oblidar-ho), i amb comptades creacions, estava més preocupat per la fama i pels diners que no pas per cap denúncia social. Però el noi d’Islington també era ben conscient del que passava als urinaris de Londres (i que encara passa a dia d’avui, tot i que sense l’ingredient del xantatge); conscient de la fauna i la flora d’un submón on cercaven l’amor i el plaer homosexuals i heterosexuals reprimits i també, com no, els delinqüents. No era cap broma, no, i més comú del que mai es sabrà, allò que els passava a personatges com ara el germà d’en Wilson en Un Fascinerós és al replà.


Així doncs, amb Victim es va obrir una mica més la porta del closet europeu: els homosexuals havien deixat de ser éssers abominables per devenir, tan sols: malalts. Però aquests “pobrissons” havien de pagar sempre el preu de la seva aparició a escena amb la vida, situació que en teatre no va canviar fins el 1970 amb l’estrena mundial del film americà (no recordo ara l’autor de la peça teatral) The Boys in the Band, del director W. Friedkin. En aquest film (sospito que també a la peça) el personatge principal deia quelcom com: “Now you know, not all the homosexuals die at the end of the movie”. I va ser veritat a partir de llavors.

Disculpi’m aquesta introducció, però m’era del tot imprescindible per tal de justificar la premissa (com deia Lajos Egri) de la peça d’Orton, que és: la venjança. Vostè diu al final del seu anàlisi: “... La història de Wilson no és la del suïcida, sinó la de l’home que camina cap a la seva mort ineluctable i –per tant tràgica -, (fins aquí res a dir) (...). Wilson ha viscut al marge , il·legalment, amb un desig «desviat». Però creu que la vida d’un ésser humà no és tant important com la seva mort..." A partir d’aquí vostè ja està dient coses que no tenen res a veure amb el drama i tampoc no aprofundeix en la vertadera essència del text, que és bastant més rica.
La decisió d’Orton de presentar un vincle de sang entre Wilson i en Frank, el seu germà, va obeir a un recurs de caràcter temàtic; era imprescindible per tal de justificar un assassinat en aquestes circumstàncies. Però és bastant evident que allò que Wilson vol fer anant-hi a casa d’en Mike és venjar la mort del seu amant: ell s’ha quedat sense company en un món que no n’ofereix a dojo i sap que l’única manera de tornar aquest mal, en les mateixes proporcions, és ferint Mike amb l’abús (simulat) de la seva companya.
Wilson ha fet indagacions abans d’arribar a la casa de Mike. Sap qui es: un noi a les acaballes de la joventut que es passeja pels urinaris fent xantatge als homosexuals. I quan les seves demandes no són satisfetes (o, tal volta perquè és una espècie de psicòpata) puja a la seva furgoneta i n’axafa uns quants. Però Mike també és un ésser marginat. Està sol al món, és a dir: ho estaria si no tingués Joyce, una puta rància que li fa de mare, més que d’amant. Ella és la pedra angular de la seva existència, no debades Mike diu: “...Però si la mato, adéu. No la tornaré a veure. Estaré sol. Serà molt dolorós. (...) Sóc massa vell per tornar a començar...”. Efectivament, allò que li ha passat en Wilson. I aquí és on Orton ha de fer equilibris per tal de finir l’obra amb certa qualitat argumental, encara que no és fidel a la veritat del personatge, i condueix la trama de manera que sigui el públic qui n’extregui les seves conclusions, les reals, si és prou agosarat.
Wilson té la idea de morir, és cert, però assegurant-se que Mike rebrà el que mereix per part de la llei una vegada hagi estat assassinat. No és que vulgui redimir la seva existència desviada amb una mort “heterosexual”, és que viure o morir ja no té gaire sentit per a ell, car ja és mort, es vidu del seu amant. Allò que vol és “emmerdar” Mike i apartar-lo de Joyce amb la sospita de la infidelitat. Que tasti la seva pròpia metzina.

I no ho aconseguirà. La societat londinenca no ho hagués entès, com tampoc hauria entès que un amant (enlloc d’un germà) volgués i pogués venjar una mort que era entesa, quant menys, com merescuda.
Gairebé estic segur que decisió de canviar la relació Wilson – Frank, d’amants a germans, va ser una idea pòstuma a la concepció del primer borrador de l’obra, i per qüestions d’acceptació del públic, o tal volta per afegir l’ingredient freak a l’assumpte.

I no vull entretenir-lo més. Li prego em disculpi aquestes línies que li envio (sense intenció i fruit de l’avorriment vacacional), i desitjo les pugui considerar en una segona lectura de l’obra d’aquest meravellós autor com és (com va ser) Joe Orton.

Rebi una cordial salutació.

jueves, 19 de junio de 2008

Morts Ilustres als Cementiris de Barcelona


Volia fer un regal a un amic i vaig entrar en una popular llibreria del carrer Pelai (bé, "llibreria", si encara podem qualificar amb aquest mot la nova espècie mercantil que ens escura les butxaques, sempre, això sí, al millor preu; diguem-ne, amb més encert, supermercats a on també s’hi venen llibres).Un cop triat l’exemplar amb el qual vaig obsequiar el meu amic en el seu 25é aniversari, i a punt de sortir al carrer, em va cridar l’atenció un llibre de l’apartat de novetats que tenia per títol: Morts Il·lustres als Cementiris de Barcelona.Em coneixeu la dèria pels cementiris. Sabeu que he recorregut els més importants d’Europa, àdhuc algun del Nou Món. Efectivament, vaig adquirir l’obra. Feia anys que somiava un treball d’aquest tipus, aplicat a la ciutat de Barcelona. Quantíssima feina m’hagués estalviat si l’hagués tingut amb mi aquell estiu en què vaig recórrer els cementiris de la ciutat comtal mig mort de set i de fàstic!I el vaig llegir en menys de cinc minuts; i dos minuts abans ja havia trobat importants màcules en la fruita.Us les diré a continuació, no patiu, però no per haver-les trobat vull desprestigiar en res el treball dels autors. Em sembla una obra de qualitat, molt aproximada i composada amb molt de gust. Tot i aixo, per tal de fer palesa la meva crítica -o correcció d'alguns punts- vaig fer una carta a la Editorial Angle, que és la casa que publica l’obra, en la qual em dirigia als tres autors amb aquestes paraules:



«...Voldria felicitar-los pel seu treball: vostès són els primers que han publicat un estudi sobre aquest tema analitzant la ciutat de Barcelona.Com bé saben –en fan una petita referència a l’inici de l’obra- a París hi ha una llarga i sostinguda tradició, o esport, en quant a això de fer visites als admirats, o als il.lustres, com vostès anomenen, i fins la mateixa Mairie de la ciutat gala, bastant més conscient i alerta del què passa que no pas el nostre Ajuntament, fa anys ha publicat, i reparteix gratuïtament, plànols de situació de les tombes dins dels cementiris de Père Lachaise, Batignoles, Montmartre i Montparnasse. Després, vist el negoci, alguns impressors han publicat altres mapes més complerts i luxosos que es poden adquirir per un mòdic preu a peu de cementiri.Ens porten anys d’avantatge. Però és un signe de civilització a casa nostra que nosaltres, vostès, hagin endegat un estudi d’aquest tipus i, endemés, tant ben fet.Haig de felicitar-los especialment per la composició i el format del text. Això de descriure el tipus de sepultura i afegir-hi, quan s’ha pogut, el Com va morir?, o el Què s’hi troba a prop?, és talment un encert. I per tal de fer del tot justícia al seu treball, crec que el tipus d’il·lustració que acompanya cada entrada és, senzillament, perfecta en el context. Imprimeix en l’obra un disseny positiu i gens fosc en un text d’aquesta marca.I fins aquí les floretes, perquè ara, molt humilment, els vull fer apunts d’algunes raons que he trobat en el llibre i que m’han eriçat els cabells, en tant el llegia.Puc suposar que esperen de mi que els anomeni alguns personatges que no hi figuren en el seu llibre i que, certament, són morts i enterrats en els cementiris de Barcelona. I suposen bé, tot i que no serà l’única cosa de la qual els faré menció, com veuran.Efectivament, no diuen res de:Salvador Bonaplata i Fabregat (…1832) ni cap dels Bonaplata enterrats al cementiri del Poble Nou. Saben que van fundar la primera fàbrica de Vapor de Catalunya i de l’estat espanyol al carrer Tallers de Barcelona.Tampoc fan cap menció dels indianos, dels que n’hi ha tants d’enterrats en aquest cementiri. Un d’ells, precisament, en retornar d’Amèrica va invertir tots els seus diners en els negocis dels ferrocarrils i la navegació a vapor en la dècada de 1840 i en la seva tomba es poden veure el sextant, una brúixola amb balancins i un mesurador de pressió, i per sobre, hi ha un clíper mercant i un paiebot de vapor, tot en marbre, amb una xemeneia que vomita fum, mentre el ferrocarril de Barcelona a Mataró passa per dessota d’ells.Tampoc fan referència a la làpida del constructor José Nolla, envoltada de les eines del seu ofici: nivells, esquadres, politges, transportadors, etc., tots ells minuciosament tallats en marbre blanc.De Frederic Soler “Pitarra”, no diuen que en morir, les seves despulles, per oferiment dels familiars de Clavé, foren enterrades ,de primer, en la tomba del gran músic i que reposaren junts una pila d’anys, perquè havien estat grans amics en vida. Després, efectivament Pitarra fou traslladat a Montjuïc.I tampoc anomenen a Josep Santpere i Pey (…1939) que reposa amb la seva dona i la seva filla Mary, tots tres grans artistes. Si saben què va ser el Paral·lel anys enrera, de cap manera poden obviar la seva figura en la qual es va inspirar bastant després el mateix Capri.En quant a Montjuïc, tampoc diuen res de:Ignasi Barraquer, Josep M. Batista i Roca, Joan Casanellas Ibars, Miguel Consegal Boix, Luisa Denis Reverter, María Rosario Espinosa Montero... i tota la resta de personalitats del llistat del quan vostès han partit per endegar la seva obra (excepte La Montoro, de qui fan una breu menció en relació amb un altre personatge, tot i no anomenar-la en cap dels índex, i a Josep Fontrodona, a qui anomenen al final del llibre, però tampoc a l’índex). Aquests personatges, vostès els han obviats del llistat on surten perfectament identificats, llistat que, molt evidentment, han fet servir i el qual va ser confeccionat per algú (vostès deuen saber qui, encara que no el mencionin expressament associat a aquest primer treball). Aquesta llista, fa més de cinc anys que jo mateix en tinc còpia perquè, com poden pensar-se, també m’hi dedico –i fa més de 10 anys- a practicar aquest esport de “visitar museus a l’aire lliure”, com vostès, molt encertadament, arriben a qualificar els cementiris. I no només a Barcelona, sinó per tot el món.I això que els hi dic de la llista, amb tot el respecte, m’emprenya una mica, perquè algú va fer la carregosa feina de llistar-los de primer cop i vostès ni tan sols anomenen aquesta labor ni designen específicament qui la va fer. I no vaig ser jo, per si ho arriben a pensar ara.En quant a la redacció i el lèxic que utilitzen, hi ha una paraula que van carregant amunt i avall del text i que l’han manllevada d’aquesta llista que els deia i que no pertany al lèxic funerari català. Dedueixo que l’han traduïda directament de la llista: Arco Cueva = Arc Cova. Doncs no, mirin. No dubto que existeixi, però aquest most compost fa tuf de pertànyer al lèxic de l’arquitectura i en el món funerari hi ha una paraula que és normativa per l’Institut d’Estudis Catalans i que fa referència a tots els tipus de construccions funeràries que vostès designen com “Arc Cova”: l’Arcosoli.Imagino que dec quedar pedant fins aquí. Ho sento, m’han tocat la fibra, perquè, i ho diré les vegades que calgui, aquest llibre seu és modèlic, ben fet, però alguns detalls fan pensar de què no se l’han revisat massa abans de ficar-ho al forn de l’editor. I em sap greu perquè és una obra que feia molt de temps que esperava de llegir, l’he somiada mentre suava buscant nínxols i panteons.Una altra, en la pàgina 137, en referència a la tomba de Lluís Millet, allà on es promet descriure el tipus de tomba (com han vingut fent seriosament fins el moment), un hi troba: “És una tomba amb l’aspecte de no rebre massa visites”. I mutis. No sé, és una falta de respecte al lector i, sobretot, a la família Millet. Jo ho sento més per la manca de coherència que suposa en l’obra el fet de donar una explicació com aquesta després de les descripcions tant encertades que venien realitzant fins aquell moment de la plana 137.Una cosa diferent és el que passa en la plana 173, amb Francesc Viñas, que vostès s’entretzen en què està enterrat en un nínxol. Doncs ha de ser veritablement gran un nínxol per tal de poder alçar-hi en ell les colossals escultures de Lohengrin que hi ha! Suposo que deu ser una errada de composició, però hi és. Això també els ha passat (per partida doble) amb Rafael Campanals, en la plana 94. Diu: (data de defunció) 9 de setembre de 1903. I després, a la pàgina següent, en la descripció del panteó diu: A la làpida s’hi pot llegir: (...) 9 set 1923. Doncs, cap dels dos, va morir l’any 1933.I al meu judici, en quant a Lapsus Historiae, en el llibre també n’hi ha dos que els hi vull comentar.El primer és la bola de neu falaciosa de la invenció del submarí. A mi també m’agrada de pensar que en Monturiol va ser el primer pare de la criatura. Fins voldria creure, en el seu defecte, que podia haver estat Peral, però, de nou, ni un ni l’altre. Això fa anys que ho venim ensenyant a les criatures (grans i petites) i ens cau la baba al dir-ho, però no és veritat. Abans de Monturiol ja s’havien fet proves i algunes amb molt d’èxit. El mateix Carles V d’Espanya assistí, el 1538, a unes “experiències de navegació submarina” al riu Tajo! Però no va ser fins el 1776 que va ser emprat el primer submarí. Es deia Turtle i va ser construït pel nord-americà David Bushnell i fondejat al riu Hudson. Monturiol hi va treballar, i evidentment que era un geni i que va fer-ho abans que en Peral i que ens ho va fer a Catalunya, però no podeu escriure sense faltar a la veritat, que ell ho va inventar.El segon comentari no és pròpiament sobre història, però va en la línia, perquè diu una veritat a mitges, o mitja veritat, que és pitjor. Dieu, a la pàg. 76:«Curiosament, també, sembla ser que l’etimologia de Montjuïc vindria de Mons Judaicus o Mont Juï, -muntanya dels jueus- ,perquè era el lloc on antigament s’hi enterraven els jueus de Barcelona.»I teniu tota la raó, aquesta és una tesi que es sosté tot i què a la Barcelona medieval sí existien cementiris jueus,- de petites proporcions- i fa pensar que només per aquest fet no calia anar tant lluny a enterrar els morts. Però aquesta és només una de les tesis, i no pas la més seria. Allò que es sosté més bé és que els romans, efectivament, van alçar a la muntanya un temple dedicat al déu Júpiter, que donà nom a l’elevació del terreny: Mons Iovis, sintagma que va anar evolucionant fins la forma catalana Montjïc. Jo, com a filòleg, em crec més aquesta, però no callo l’altra quan l’haig de donar.Crec que s’ha de ser plural en tant es pugui ser-ho per no acabar atribuint la paternitat a qui no toca ni anomenar mitja cosa del que és un sencer.Ja acabo amb la salmòdia i espero em perdonin i no vegin aquestes observacions com res més que el que són: apunts que han vist uns altres ulls.El seu llibre és espectacular. Tan sols faltaria d’incloure un plànol de situació de tombes de cada un dels cementiris i, sobre tot, un llistat bibliogràfic en el qual es pogués recolzar cada una de les coses que es diuen, sobretot si algú les ha dites abans, com el llistat primari de Cementiris.Vull agrair-los que hagin finit de llegir aquesta carta, que no he volgut de cap manera que fos càustica. Els hi estic molt, molt agraït per la seva feina i per la manera en què han fet llibre i per posar en coneixement de tothom aquestes inquietuds culturals. També els vull agrair, molt especialment, que hagin fet servir la paraula “busques”, en contes “d’agulles de rellotge” en parlar de Clavé, i que m’hagin alliçonat en el terme Ouroboros i que hagin dedicat tan belles línies als gats dels cementiris que, com be diuen fan aquest servei tant higiènic i són tan màgiques i bones bèsties.Rebin una cordial salutació i el meu més sincer reconeixement.»




Afegeixo els comentaris que es van fer a aquests text que va ser publicat de primer en un altre blog. Em semblen del tot interessantissims.

Hola: Yo tengo la edición castellana de este libro, y estoy básicamente de acuerdo con sus críticas, aunque no ha mencionado los mayores errores que hay en el mismo. Tal vez el error más monumental sea el de decir que Margarita Xirgu está enterrada en Montjuïc, cuando en realidad está enterrada en el cementerio municipal de Molins de Rei, y sus restos jamás han estado en el camposanto barcelonés. En su día fué noticia el traslado de sus restos desde Montevideo.Otro problema está en la sepultura de Emili Vendrell, para el que ellos dan la dirección en Vía de Sant Francesc, agrupación 9, nicho 346. En ese nicho, efectivamente, se encuentra la inscripción "Familia Vendrell", sin nombres ni epitafios. Pero entonces..¿Quién está enterrado en el nicho 2099 de la Plaça de Nostra Senyora del Carme, que es el que tiene el epitafio que ellos mencionan, y para mas inri es el que está indicado en los mapas que suministran en las oficinas del cementerio de Montjuïc? ¿Tiene dos tumbas Emili Vendrell?Hay mas errores (solo conozco la edición castellana). En la página 86 dicen que Durruti nació en Madrid, cuando en realidad nació en León. En la pag. 110, en relación a Lluis Companys, hablan de la insurreción del del 6 de octubre de 1936, cuando en realidad fué en 1934. En la pag 114 dicen que Ferran i Clua nació en 1951. En la pag. 133 aparece 1994 como fecha de defunción de Hipólito Lázaro. En la pag. 144 pone que Isidre Nonell falleció en 1990. En la pag 155 pone que Xavier Regàs nació en 1095. En la página 158 pone que la Lliga Regionalista se fundó en 1091. En la página 41, dicen que la forma mas apropiada de llamar a la Estrella de David es "menaguen" David", cuando en realidad la palabra es maguen o magen David. A esto hay que añadir que prácticamente no hay página de la edición castellana que no tenga una palabra mal escrita, o mal traducida, o a la que le falte una letra, o las tenga cambiadas.Cosa que por otra parte me dá mucha lástima, por que me encanta el libro, su concepción, su presentación y la simpatía que le dan sus ilustraciones.Esperemos que en una próxima edición se tenga en cuenta todo esto.Hay una de sus críticas al libro que no comparto. Es la referente a la etimología del topónimo de Montjuïcalegando lo siguiente: "aquesta és una tesi que es sosté tot i què a la Barcelona medieval sí existien cementiris jueus,- de petites proporcions- i fa pensar que només per aquest fet no calia anar tant lluny a enterrar els morts. Però aquesta és només una de les tesis, i no pas la més seria. Allò que es sosté més bé és que els romans, efectivament, van alçar a la muntanya un temple dedicat al déu Júpiter".Aquí me parece que dá a entender que la existencia de un cementerio judío en Montjuïc es hipotética o improbable o referida a un cementerio pequeño. Sin embargo en Montjuïc había una necrópolis judía enorme y bien documentada. Solamente en las excavaciones de la década de los 40 se encontraron casi 200 sepulcros, con pies orientados a Eretz Israel, con decenas de lápidas hebreas, y objetos como anillos con inscripción y pendientes. En excavaciones recientes ese número se ha superado con creces. Hay un estudio interesante sobre la necrópolis judaica de Montjuïc, firmado por Durán i Sampere y Millás Vallicrosa. Todo esto confirma no solamente que había un cementerio judío en Montjuïc, si no que Montjuïc era EL CEMENTERIO, la necrópolis judía de Barcelona por antonomasia, que cubría prácticamente toda la zona que ahora ocupan los alrededores del Castillo, el Mirador del Alcalde, el tiro pichón y los terrenos del antiguo parque de atraciones. De hecho, hay gran polémica con la actual comunidad judía de Barcelona acerca del destino y la urbanización de esos terrenos, que todavía conservan centenares de sepulturas. En el museo de Historia de la Ciutat podrá usted contemplar algunos de los hallazgos, y comprobar que en los paneles del mismo, así como en infinidad de obras al respecto, apoyan la etimología del Monte Judío.Del templo romano a Júpiter en cambio, no se ha encontrado vestigio alguno.Gracias por escribir estos artículos tan interesantes y por la reseña a este libro, magnífico a pesar de sus errores.Un saludo

martes, 17 de junio de 2008

Joan Barceló Cullerès: Pare de rates


¿ A què ve de donar a un infeliç la llum, la vida als qui tenen l'amargor al cor, que aspiren a la mort sense que vingui, i caven buscant-la com qui busca un tresor?

Llibre de Job.

Si us agraden els jocs, un de molt entretingut que ofereix la literatura és el de llegir per reflexió. Sovint la lectura d'un llibre ens durà a la d'un altre, de vegades de temàtica o gènere molt diferents, car un text s’emmiralla en molts textos. Si ens atrevim a jugar, si ens deixem guiar pels reflexos (veus, títols, autors, etc.) que hi trobem apuntats en un llibre per anar-los a cercar en un altre, per força la xarxa del nostre coneixement del món serà més gran i més curulla d'elements heterogenis que no pas si juguem a llegir verticalment, és a dir: amb un mètode, ja sigui d'ordre temàtic, cronològic, etc. Jo estic per jugar per reflexió, ho trobo més divertit, però reconec que també és més perillós: tantes referències sense una línea de conexio pot fer que “tot” ens soni, però sense saber ben bé d’on, de què i de quí. Jugant, jugant, pels volts de desembre de l’any passat, vaig descobrir un autor excepcional dins un manual d'història de la literatura catalana. Per tal de dir la cosa certa, jo no el vaig descobrir, fou ell qui em cridà (com m´han cridat sempre els escriptors morts en plena joventut.) I és que aquest és un dels regals que et fa la pràctica continuada de la lectura per reflexió: amb els anys un desperta certa confiança en els llibres fins que acaben per confiar en tu i "dir-te coses" a la seva manera.

Però no vull anar per aqui, no, ara només vull parlar-vos de Joan Barceló Cullerès, l'escriptor que us deia. Va nàixer a Menàrguens (Noguera - Lleida) i va morir a Barcelona als 24 anys, no sens deixar abans escrita una considerable obra. Barcelò m'ha alliçonat en com exorcitzar el dimoni de la ultra-correcció. Sovint, quan un es planteja el fet d’escriure, arriba a un moment en el qual es censura a sí mateix i no deixa fluir l’esperit creatiu, ja sigui perquè pensa que allò que fa no té qualitat o bé perquè allò que escriu ho escriu amb els ulls d’un altre i, per tant, fent ús d'un criteri que li és alié. Bé, en Barceló escriu (tot i que és mort, faig ús del “present funeral”, si és que es pot dir així.) I ho fa lliure d’aquest dimoni que us dic, nogensmenys les seves obres (almenys aquelles que va poder veure publicades o gairebé) van ser objecte d’un evident tractament de correcció i adequació, és a dir: era conscient de l’ofici d’escriptor i de menestral de poesia. Així doncs, us el recomano per això i molt més. Jo només he pogut tastar-ne una mica de la seva obra: quatre llibres que es conserven en la biblioteca de romàniques de la Universitat de Barcelona, i d'elles us farè tot seguit cinc cèntims.

Immortal mort que et mors. Barcelona: Ed. 62, 1983. Poesia.
Allò que més sobta en obrir aquest llibre és la cesura dels versos en els seus poemes. Els versos són, gairebé tots, de 12 síl·labes, agrupats en tres, quatre o cinc quintets. La cesura, com he dit abans, es de doble espai i els hemistiquis estan marginats a l'esquerre. Aquest arranjament permet de veure el poema com un arbre del qual neixen branques de versos a banda i banda del tronc central. Ho trobo molt original i atractiu a la lectura.El tema del llibre és la fatalitat i la mort. Tot ell és curull d’al·lusions al dimoni i a la mort i els poemes guanyen en qualitat cap el final del llibre. Haig de dir, però, que no trobareu grans imatges, però sí una excel·lent tria de paraules. Destacaria l’última de les tres parts en què es divideix el llibre i, especialment, aquell poema on “la Mort es pentina als vespres i lluu un somrís amb dents d’or”.

Obres completes : volum XXVIIIè. Barcelona: l'autor, 1975.
Aquest llibre és una delícia estètica i un exemple d’allò que us deia en la introducció sobre perdre la por a les conviccions personals. El text d’aquesta obra ocupa només deu pàgines, i qui parla en elles és una mena d’heroi-antiheroi que no vol ser ni una cosa ni l’altra. La resta del volum, d’un dit i mig de gruix, està composat de paper de diari! Va ser el primer llibre editat d’en Barceló, se’l va fer imprimir pel seu compte i en va tirar cinc-cents exemplars autografiats. L'obra esdevé una obra d’art en quant a objecte i poc importa el text (que no diu res de res.) El va adobar amb dibuixos el mateix autor (que era a més a més un excel·lent pintor). Hem de tenir en compte que aquesta és una obra del 1975 i que els retalls de diari són d’un rotatiu barceloní de l’època. Així trobem els anuncis de venta de pisos, ofertes de treball, etc. i també uns quants articles sobre Joan Carles I, aleshores tot just coronat rei d’Espanya.

Trenta taronges. Barcelona: El Llamp, 1985. Narrativa.
Comença molt bé, tot i presentant un misteriós personatge que promet un joc d’intriga, però de seguida el text navega empès per uns altres vents (bastant escatològics, per cert) que arriben a provocar fatiga emocional, visual i fins i tot vital. Malgrat això, en ell es poden trobar algunes reflexions profitoses sobre el procés creatiu en l’escriptura. Cap el final del llibre hi han alguns passatges que degudament analitzats ens poden portar a la conclusió de què foren escrits en ple moment aerostàtic de l’autor, és a dir, que els va escriure mentre anava borratxo o fumat o qui sap com... Si es així: admirable!, perquè els passatges són d’una gran extensió i aguantar el ritme és molt complicat si un va pet. I si no, si és una intenció estilística,: encara més d’admirar, perquè està molt ben aconseguit. A banda d'això, us he escollit un text que us provocarà una mica de basarda si coneixeu com i quan va morir el nostre poeta:

«... Vet aquí el meu darrer riu: el suïcidi.. (...) Veuràs, he descobert que havia de morir jove, m’ho han pronosticat un parell de gitanes, uns quants astròlegs i algun quiròman. No hi puc fer res: no arribaré als trenta. I d’altra banda no vull trair el meu destí. (...) La meva covardia actual consisteix a viure sabent que el meu lloc hauria de ser a dins de la tomba, assassinat per un malfactor a mitja nit, perquè has de saber que fins m’han pronosticat mort de sang, i violenta»

Ep!, la seva mort va ser d’un altre caire, cert, però observeu el fet profètic... De vegades l’art (no natura) i la vida (natura) jauen junts i conceben desgràcies.
Pare de rates. Barcelona: La Magrana, 1981
Es va publicar un any després de la seva mort i ha caigut en el més injust dels oblits. En la pròleg a l’obra, l’editor ja ens avisa que aquest és un text que en Barceló va deixar sense acabar. Ens parla del dilema de si s’ha de publicar tal i com es va trobar o bé fora millor de sotmetre’l a correcció... No us diré el que va fer.
Pare de Rates té moments esplèndids tot i què es nota una falta de coherència al llarg del text, fruit d'una manca de revisió. Allò que ens enamora en la novel·la és el protagonista, el mateix Barceló. Ens parla sense pudor de les seves experiències al seminari, incloses les sexuals, i la seva complexa situació personal, i ho fa tan bellament que acaba provocant-nos molta tendresa. És en aquest llibre on podem trobar més exemples de la valentia de “l’escriptor exorcista”. Barceló experimenta contínuament, no decau (tal volta podríeu dir, és cert, que això passa perquè no va tenir la oportunitat de revisar el text, però no ho podrem saber mai.)Hi trobem en el corpus del llibre unes reflexions delicioses, com per exemple aquesta que fa en parlar dels seus mestres al seminari:
«...La gran dosi humana dels pocs capellans que valien la pena al seminari els venia d’una follia anomenada Teos, irreal. Sense aquest suport s’haurien esbotzat: els era la justificació. Els altres, els no humans, tenien Theos com a mania i justificació.» O bé aquesta altre que ens fa, en parlar del suïcidi de la mare del protagonista de Pare de Rates: «... No se li veia res, però, gràcies a les calces cosides a les mitges. Perquè, això sí, va tenir una serenor que admirava a l’hora de triar-se la pròpia mort.»
Genial Joan Barcelò, mort a 24 anys! Us convido a que el coneixeu i el gaudiu. Feu-li petons i mossegueu-li el somrís. Us adjunto un exelent l'enllaç biogràfic per tal que us sigui més còmode de fer-ho.
http://web.udl.es/dept/filcef/joanbarcelo/inici.htm

Albert Sánchez Piñol: La Pell Freda


Volgués o no, sabia que un dia o un altre hi havia de caure. Em conec prou bé en això, i sé que la meva reticència a llegir qualsevol llibre que ha tingut un gran ressò mediàtic és sempre causa d’una reacció de caràcter natural, de la meva natura, vull dir, que és gregària. I com que no conec ningú que comparteixi al cent per cent els meus gustos literaris, m’aveso a associar-me amb les meves opinions, que em són sempre fidels, i concloure (unánimament, si voleu) que no llegiré cap llibre que ha estat escandalosament ben acollit pel volum de vendes o per qualsevol altre indicador que el converteixi, als meus ulls, en un manà per a tots. Però, com deia al principi, arriba un dia que la curiositat es revifa perquè sents una conversa o veus algú al tren llegint el maleït llibre, i acabes cedint a “allò tant bo”, a “allò tant popular” o, el que és igual, “allò que s’ha venut tantissim”.

He llegit La Pell Freda, de l’escriptor Albert Sànchez Piñol. Vull ser positiu, així que diré que no ha estat una lectura del tot desaprofitada; encara que només sigui per poder corroborar que, efectivament, aquest llibre és cacata carta. I ho és, sobretot, a partir de la seva segona meitat. No em molestaria en escriure si tan sols es tractés d’un tema argumental. Els arguments són els que són, i és ben sabut que en Literatura tots els temes ja estan desenrotllats des de fa milenis, de manera que un lector que acata aquest principi no es fixarà exclusivament en l’argument sinó en la pròpia arquitectura de l’obra, la feina del menestral. En altres paraules: els llibres no són bons ni dolents per allò que diuen sinó per com ho diuen.

Com he avançat aquí, almenys fins a la meitat del llibre, el nostre escriptor ha recreat el tema de l’illa deserta de W. Defoe, ha afegit un punt de misteri de Allan Poe, uns quants mostres de H.G. WELLS i ho ha lligat tot en un poti-poti d’homenatge que s’aguanta bastant bé durant les primeres cent cinquanta planes. Un cop traspassat aquest llindar, l’homenatge ja s’ha acabat i tan sols queda per omplir el gran buit del “Què passarà ara?”, cosa que Pinyol fa amb una dosi morbosa de curiós bestialisme: la relació sexual i pseudo-sentimental que s’estableix entre el protagonista i l’ésser femení que l’acompanya. Però no hi ha prou amb això per a fer rutllar la història. L’autor no ha sabut resoldre alguns problemes que ja es presenten en la gènesi de l’argument. El principal: l’escenari tant estrictament acotat en què es desenvolupen els fets. Un lloc petit o tancat, no és propi d’una novel·la d’aventures. Amb això no vull dir que una gran aventura no es pugui esdevenir en un espai reclòs, quasi claustrofòbic, però si passa, inevitablement l’obra haurà de ser breu, mai de l’extensió d’un llibre de 300 pàgines. Si no, l’acció deixa pas a la reflexió, al sentiment com a clau de volta de la història. Jules Verne, abans de publicar la seva primera novel·la científica Cinc Setmanes en Globus, va escriure un conte titulat Un drame dans les airs (publicat el 1874) que narrava l’experiència que pateix un home que es veu reclòs amb un boig dalt d’un globus aerostàtic.Verne era conscient que la manca d’espai i de mobilitat pot buidar la millor història de la seva potència inicial. Sabia que havia de mantenir un equilibri cabalístic entre l’aventura d’ascensió vertical del globus, el perill de la mort, i la reflexió que contínuament es veia obligat a fer el protagonista sobre la bogeria del seu company de cistella. Abans que la por del protagonista ho envaís tot, abans que els seus sentiments matessin completament l’acció, Verne va donar per acabat el conte fent cas del principi elemental de les novel·les d’aquest gènere, i que R.L. Stevenson va resumir molt bé amb una frase: “The length is what kills”.Així doncs, la narrativa d’aventures demana acció, però una acció continuada i resultant, que farà possible que la trama es desenrotlli fluidament, sense enquistar-se en cap estadi (una idea o un sentiment). Això vol dir que, de cap manera, l’escriptor no pot deixar fils penjats en la seva història i tampoc l’ha d’omplir amb descripcions buides, les quals només fan de coixí de palla i que no aporten res de res a la resolució del problema, d’altra banda: l’únic objectiu que ha de perseguir l’autor en un text d’aquesta marca.

I tot amb claríssimes mancances dins la maquinària narrativa, algú que es presumeix periodista, o entés, o vés a saber què, escriu una ressenya en la contraportada del llibre que diu: “És difícil explicar aquesta novel·la. Com és difícil començar-la i no sentir-se arrossegat. Stevenson i Conrad no són gaire lluny. O Lovecraft”.Massa gros!, No hi ha cap cosa en el llibre que ens recordi a aquests tres autors. Sens dubte, el crític creu que en literatura totes les illes són patrimoni d’Stevenson, o que els llocs exòtics ho són de Conrad, i potser també creu que Lovecraft és el pare de tots els monstres. La seva associació amb Stevenson pot ser comprensible en quant a què la primera part del llibre té molt poc acotades les coordenades temporals, i podria ser que la història transcorregués durant el s. XVIII, època de l’Illa del Tresor. Però no és així. Gràcies a que ,en un moment donat, el protagonista vol enviar un S.O.S. cap el mar amb la llum del far, sabem que l’acció es situa després de 1912, any en el qual el R.S.M. Titànic va enviar el primer cable de la història amb aquest senyal de socors. Després ja ens ho diu bastant més clar, Sànchez Pinyol parla de la Gran Guerra, passada la Gran Guerra, pel que ens hem de situar en els anys 1920.

En quant a l’exotisme de Conrad, en la cosa en la qual menys treballa l’autor és en les descripcions de l’illa com un entorn màgic i atractiu. Sànchez Pinyol centrarà l’element exòtic i meravellós de la novel·la en la descripció de les criatures que ataquen els protagonistes. Pel que fa a Lovecraft... pot ser sí, encara que jo més aviat diria Wells, però en tot cas el nostre escriptor és ben lluny de transmetre el clima sufocant o la por folla de Lovecraft i que tant podrien donar joc en una obra com aquesta. Posats a bombardejar la trama, tan sols el lector poc avesat a la lectura i el televident compulsiu poden obviar faltes grossissimes en quant a la construcció de la veu narrativa. Enmig del llibre, al llarg de tot el capítol 7, el text està redactat com un diari personal que encara no sé què pinta dins l’obra, ja que passat aquest capítol, i durant els precedents, la narració ens és exposada sense dies marcats. És el protagonista qui porta un diari i és aquest text (tot el llibre) el que estem llegint? Si és així, els editors s’han deixat de posar unes quantes dates.Està clar que el pobre autor no sabia com acabar la història i la va allargant més i més, com aquell que bateja la llet, esguerrant en 300 pàgines allò que hauria aconseguit en 150. Tan li fa, l’ingredient morbós de la relació amorosa del “granotot” amb el protagonista donava prou joc com per acabar-la com millor li rotés pel cap; ningú es pararia a pensar-hi massa en això.Hi ha, però, en aquesta segona part un clar homenatge que Sànchez Piñol li ha fet a Hergè i del qual la crítica no fa esment. L’escena del protagonista baixant a les profunditats marines per tal de rescatar la dinamita del buc portuguès enfonsat: una reeixida còpia de les vinyetes de Tintin en la seva aventura “El tresor Rackham el Roig”.En definitiva, La Pell Freda és una obra deforme en quant al gènere i insubstancial si parlem d’acció. Fins diria que monòtona, en tant que les imatges de la seva lent narrativa enfoquen sempre el mateix escenari: un far.

Cada dia més em vull estalviar una crítica d’aquest tipus; em trobo fatigat d’anar sempre a contracorrent, però en aquest cas no m’he pogut estar de fer-la. Crec que La Pell Freda no és altra cosa que una genialitat popular més, ben venuda, cert, i mimada pel marketing, però també una obra arquitectònicament defectuosa que ha estat traduïda a 37 llengües i portada enguany com estendard de la llengua catalana a la fira del llibre de Berlin. Allò que deia Catul: una bona cacata carta.Malgrat tot, perquè qui sap què és escriure sap què és patir, haig de dir que l’escriptor que fineix amb gust i satisfacció una pàgina al dia, és pot considerar un heroi. Escriure no és fàcil; fer una novel·la ho és encara menys, per això sento una humil admiració vers Sànchez Piñol i la seva obra de tres-centes planes, de les quals es podia haver estalviat unes 150.